El passat dimecres 12 de març vam parlar de les moltes competicions disputades pels atletes del RUA, saldades amb victòries individuals i podis a diversos Campionats de Catalunya i amb posicions d’honor als Nacionals. També vam fer menció a l’Associació Espanyola Contra el Càncer a Ripollet (AECC) i vam parlar breument sobre la Malaltia d’Stargardt -enfermetat que afecta a la retina i no té solució actualment-. Finalment, vam rebre com a convidat del dia a en Joan-Carles Mèlich, mestre de Filosofia de l’Educació a la UAB, amb qui vam poder parlar extensament sobre el nou llibre que presenta “Lógica de la crueldad”, sobre filosofia, ètica, educació i fins i tot, sobre la relació de tots aquests àmbits amb l’esport.

La previsió era conversar amb en Joan-Carles Mèlich durant 40 minuts. A priori semblava que seria suficient, però a l’estudi se’ns va fer exageradament breu. De fet, hi ha encara moltes coses per preguntar-li. Tornarà la temporada vinent, segur. Al menys per part nostra serà benvingut de nou.
Vam parlar de diversos temes, a més del seu llibre recent sortit del forn, “Lógica de la crueldad”, el qual, per cert, presentarà el dia 10 d’abril, a les 19.30 hores, a la llibreria La Central (BCN).
En Joan-Carles ens va explicar que amb aquest llibre es tanca una trilogia -sempre amb Herder Editorial-, inaugurada al 2002 amb la “Filosofia de la finitud”, passant per “Ètica de la compassió”, escrit al 2010. Però ens va donar una primícia, la qual cosa és d’agraïr. Aquesta trilogia es convertirà, d’aquí a uns quatre anys, en una tetralogia. El nom del futur llibre serà “Crítica del perdó”.
Mèlich defineix la figura del filòsof com aquell que problematitza, és a dir, que qüestiona la normalitat. Defensa una filosofia per a tothom, que “s’ha trepitjar el carrer”, ja que entén que molts filòsofs han escrit pels propis filòsofs, i això no ha fet sinó que allunyar-los de la gent.
Rebutja rotundament la idea de l’existència d’un paradís, “perquè partint de la base de que l’ésser humà és finit“, aquest fet implica que mai no podem obtenir qualsevol desig “del tot”, mai podem ser absolutament feliços, en majúscula. Respecte a aquest àmbit concret, va concloure que l’aprenentatge que hauríem de fer dels universos totalitaris -no ho diu tan sols en referència als estats totalitaris, manté que el totalitarisme es pot trobar a tot arreu- és que aquests sistemes són “paradisos trobats“, on ja s’ha assolit la plenitud, i per tant, no hi hauria lloc a crítica o transgressió. En resum, “no hi ha res menys democràtic que dir que som democràtics, perquè mai ho som del tot. Sempre podem ser més democràtics“. Mèlich en estat pur.
Si no existeix el paradís, tampoc hi ha infern? En Joan-Carles no va parlar concretament de l’infern, però si va explicar, a través del testimoni de Primo Levi -supervivent del camp de concentració d’Auschwitz que va escriure “Si això és un home”, obra que recomana Mèlich- com una persona pot ser extremadament cruel, no tenir cap tipus de compassió per un altre ésser humà, matar, i a la vegada ser un amant de la música, llegir literatura o tenir sensibilitat per l’art. Enllaçant aquest tema amb l’educació i amb l’aprenentatge que hem d’extreure, va comentar breument que Theodor Adorno va escriure al respecte “L’educació després d’Auschwitz”, obra que molt segurament va inspirar al propi Joan-Carles per escriure la seva “La lliçó d’Auschwitz”.
Evidentment, no podíem deixar marxar al nostre convidat sense parlar d’educació.